Ho ho escrit diverses vegades i ho escriure les que calgui: la fonetica, la pronunciacio, es la cara de la llengua, la fesomia que es copsa al primer cop d’orella. Part essencial de la personalitat de l’idioma. Aquesta cara del catala, unica i irrepetible, que ens singularitza i ens diferencia dels altres, s’ha mantingut intacta fins ara, i encara hi ha una part important de la nostra societat que la hi mante. Pero fins quan?

La desfiguracio de la fonetica catalana ha estat una consequencia de la irrupcio dels catalans en la practica intensiva de l’espanyol en temps podriem dir que recents. Parlar espanyol sense accent catala ha?estat un dels objectius nacionals a que els catalans s’han dedicat amb?mes entusiasme, i aixo ha comportat tot un canvi d’habits articulatoris que s’han acabat aplicant al catala.?Tot va comencar amb la substitucio de la el (o ela) catalana per la el espanyola en uns cercles de senyores repipis, per la qual cosa el fenomen es va anomenar parlar bleda . Avui la el bleda es un cancer que s’ha ensenyorit de quasi tot el cos del pacient. Despres vingue el ieisme que ja ha atacat la major part dels joves urbans. I el xava, inicialment un dialecte social, convertit ara en el parlar normal dels joves ?i no tan joves? de Barcelona. Amb el bleda i el xava urbans s’han escampat el trastorn de les esses sonores, el caos en l’obertura de les vocals i altres desastres.

A Mallorca l’espanyolitzacio de la fonetica ha portat tots els vicis esmentats ?menys el xava, ara com ara? i altres coses que constitueixen trets exclusivament mallorquins (o balears). A mes de la pesta de la el bleda i?el ieisme d’articulacio espanyola ( eya, yuna, yimona ), s’esten un ieisme ampliat que extermina el so de la “jota” ( yent yobe i yent mayor ), es a punt de desapareixer del mapa la v labiodental, s’africa la xeix inicial ( que txerres? ), s’escampa la es (o essa) pija (a l’estil sud-america) entre les noies adolescents o joves (de moment)… A mes a mes, la influencia de l’espanyol esta extingint en un sector de poblacio trets locals mallorquins tradicionals, com la k palatal (aquell tret tan tipic de Palma entre joves urbans no se sent practicament gens) o l’assimilacio consonantica tradicional. L’adopacio dels habits articulatoris espanyols fa que reculi la pronuncia etsit (ara es ecsit ) o attual (ara actual ). Trec els darrers fenomens per a?mostrar un fet d’espanyolitzacio total de la pronuncia, tot i que no s’han de valorar de la mateixa manera que els altres (desapareixen uns trets locals que igualment?tendirien a desapareixer?en un proces de normalitzacio de la llengua amb l’estandarditzacio associada).

I dit tot aixo, a manera de preambul, vull donar compte d’un dels darrers fenomens de degradacio fonetica que es poden observar a Mallorca entre la gent jove. Malgrat la desaparicio de l’assimilacio consonantica tradicional, ades esmentada, s’esta introduint paradoxalment un nou tipus d’assimilacio fins ara inedit: l’assimilacio de la es (o essa). A Mallorca es tradicional el rotacisme (conversio en er o erra) de la es seguida de consonant sonora ( er birbe, dor nins ), pero aquest so roman fixament inalterat davant consonant sorda. Ara ens apareix una es assimilada a qualsevol consonant que la segueix, i se sent de cada cop mes eb beppre (es vespre), em meu (es meu), duec coses (dues coses)?o la inefable formula hispanica de comiat mob beim . Les hores, per exemple, ara sonen led dues , let tres , lec quatre , leb buit , len nou i led deu . No hi ha dubte que la destrossa es consequencia directa del model de l’espanyol vulgar, aquest que diu lom mimmon nino(s) , nob bemom manana i coses aixi. A Mallorca l’espanyol que?s’hi parla de cada vegada es mes vulgar, co es mes natiu.

Ve a tomb ara dir que fa una estona he sentit pel Canal 33 el concert d’homenatge a Toni Roig que va tenir lloc al Palau de la Musica Catalana amb Al-Mayurqa i altres cantants. Un magnific concert, nomes tacat per la pronuncia bleda d’alguns dels cantadors joves. Es possible que ningu no els ho hagi fet veure? El concert ha acabat?amb aquesta peca en boca d’una joveneta (transcric la el bleda amb ll ):

Aquetta ya et sa darrera
que cantarem per aqui,
i qui mob bullgui sentir
haura de benir darrere.

El titol del post dura a la memoria dels mes granats una famosa serie de televisio dels anys seixanta, en que una maquina situada?a un lloc subterrani dels Estats Units transporta uns personatges a diferents moments del passat, alguns molt llunyans. La serie va generar en el pensament de molts d’espectadors tota mena de fantasies relacionades amb un desig, ja de per si facil d’excitar, de viatjar per la realitat d’epoques passades.

Aquests dies, a Mallorca, sense maquines subterranies ni cientifics aventurers que les facin anar, sembla que hem pogut fer un petit viatge a traves del tunel meravellos, i hem caigut en els mateixos anys seixanta, els de la serie precisament, i en un pais, el nostre, en que no hi havia progres cientific ni de cap classe sino dictadura i foscor. Una epoca en que els diaris anaven plens de polemiques sobre quina era la llengua de les Illes, com es deia i com s’havia de parlar o d’escriure. Polemiques sorgides de la foscuria cultural del franquisme, que havia reclos el catala als limits estrets de la vida casolana, i encara tapat amb una burka que impedia a uns i altres veure’n el cos i la fesomia.

Pero, com?a la serie, tot es ficcio: ja no portam la burka i les finestres s’han obert i la llum fa molt de temps que?ha entrat a la casa. La darrera pallassada de l’extrema dreta mallorquina, vull dir ?perdo??l’extrema dreta forastera resident a Mallorca, demanant el canvi de nom de la llengua a l’Estatut ?de catala a balear, ni mes ni pus? i la derogacio de la Llei de normalitzacio linguistica, es una temptativa d’alguns de prendre per una sendera que no te cap possibilitat ni viabilitat. La dita via valenciana ?la suposada defensa d’una llengua local per part d’uns “defensors” que son els primers que la detesten? en aquestes Illes ja no te res a pelar. La historia no pot anar enrere.

Amb tot, a mi em resta el dubte de si he de sentir un poc de vergonya perque al meu pais encara es puguin produir tals espectacles, o si, ates que dels?fets que motivarien el sentiment d’oprobi?jo no en tinc?gens de?culpa, millor riure davant el sainet.

Escoltar es molt important. Escoltar amb les orelles ben badades, sumar coneixements i no oblidar. Aixi progressen els pobles. Be, escoltant i llegint, que es la mateixa operacio aplicada a la via escrita de difusio de la cultura.

En aquest nostre pais progressariem mes aviat si la gent escoltas un poc mes. I la nostra llengua publica i privada tindria molta mes qualitat si la gent escoltas els qui en saben un poc o molt. Pero els qui ens dedicam a la tasca d’intentar millorar-la caiem un cop i un altre?en la quasi desesperacio en veure que poc que escolten alguns.

Ahir, llegiem en un diari “Ja s’ escolten comentaris dins el PP en el sentit que…”? Com que era diumenge, potser el corrector estava de vacances. Pero avui hi tornen, i a la mateixa seccio: “Ahir s’ escoltaren alguns comentaris intencionats amb referencia al vestit que es posa la princesa d’Asturies…”?Per ventura el corrector tambe esta de vacances, que avui tambe es festa”. En qualsevol cas, el redactor i segurament el corrector ?si hi era? no van llegir el meu post El trastorn dels sentits . Si es aixi, encara hi son a temps, si tenen ganes d’ escoltar i d’aprendre unes coses que estaria molt be que sabessin.

I continuant amb el mateix tema, avui llegim a portada que “la familia reial escolta missa a la Seu de Mallorca”. Escoltar missa , sincerament, em fa arrufar el nas. Jo hauria dit oeix missa , com s’havia dit sempre,?i si els sona massa enravenat, que escriguin assisteix a missa , que tampoc no esta malament.? Pero sobretot que escoltin .

Mirant TV3 mentre sopava, en pocs minuts?me n’he dut dos ensurts que per poc em fan ennuegar. Primer, a Polonia un senyor amb bata blanca pretenia aplicar a un emmalaltit Artur Mas la terapia d’un SMG, que ha resultat que era un “supositori molt gran”. Que no hi ha correctors a Polonia? Perque, que jo sapiga, la cavitat del cul pot ser molt gran, pero un supositori mai no sera gran , per molt gros que sigui.

I, just a continuacio, durant la publicitat, el segon ennuegament per poc em deixa ofegat, estormiat?i sense polsos. Anuncien per a un dia d’aquests un film titulat ni mes ni pus que El regne dels cels (titol original: Kingdom of Heaven ). Fins aqui podiem arribar. Pare nostre que estau en els cels , alliberau-nos dels incompetents i enviau-los cap dret als inferns . Com a minim estaran calents.

Diu un titol del Diari de Balears del 26 passat que ≪La Sala [de Campos] vol adjudicar els xibius de les platges per periodes llargs de temps≫. La majoria de lectors no entenen la frase fins que han llegit un bon tros de la noticia, i aleshores descobreixen ?o no? que xibiu aqui es fa servir com a equivalent de l’espanyol chiringuito . No es una invencio del redactor, sino que fa un cert temps algu ?no se qui? va llancar la proposta de traduir chiringuito per xibiu . Pero l’encert es molt discutible.

La paraula espanyola chiringuito significa un establiment improvisat i de pocs recursos, normalment a la platja o?a zones d’acampada, on se serveixen begudes o menjars. No se l’etimologia del mot, pero sembla que es d’origen sud-america (a Cuba chiringuito significa glop o got d’una beguda alcoholica, i d’aqui podria haver passat facilment a designar el lloc on aquestes es consumeixen). Despres ha sorgit una accepcio secundaria, i el mot s’aplica a un muntatge mes o menys original o imaginatiu que serveix a algu de negoci, modus vivendi o plataforma de poca volada per a alguna activitat social o politica.

Com a equivalents catalans de chiringuito el Termcat proposa bar i quiosquet . La segona opcio no figura a la darrera versio del Diccionari de l’Institut. Bar te l’inconvenient que no recull els elements diferenciadors d’aquests “bars de platja” respecte dels altres bars. I quiosquet no se si es la millor solucio pero en tot cas te el seu fonament. Recordem que quiosc es una paraula d’origen persa ( kosk ) que, a traves primer del turc, despres del frances i finalment a traves de l’espanyol arriba al catala, inicialment sota la forma quiosco i posteriorment amb la forma “arreglada” actual. El significat original de quiosc es una construccio propia de parcs i jardins, a manera de templet, normalment amb els costats oberts i que serveix per a usos diversos. Despres va adquirir el significat de local per a la venda de premsa periodica, atesa la forma d’aquests locals.

Xibiu es una paraula mallorquina que designa primariament un enginy per a cacar tords consistent en unes branques damunt les quals es col·loquen uns brins d’espart enviscats, on els tords resten atrapats. Fins aqui res a veure amb els nostres chiringuitos . Pero el mot xibiu ha desenvolupat un significat metaforic, avui segurament mes usat i conegut que l’accepcio primaria, relacionat amb un ≪Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·licits o clandestins (mall.); cast. antro, leonera, guarida .≫ (DCVB) Un xibiu es un lloc al qual associam les idees d’estretor, foscor, brutor, precarietat o adhuc miseria. En qualsevol cas, xibiu te una forta carrega despectiva, i aixo el fa inapropiat per a designar els quiosquets o barets de platja. Si jo fos l’amo d’un, no em faria gota de gracia que la premsa em consideras un “xibiu”.